La història del Wasim i el cruel destí dels refugiats a Grècia

23.9.2013
Traduït de l’anglès per Translators for Justice
Font: http://roarmag.org/2013/09/migrants-greece-criminalized-dehumanized/

Molts homes, dones i nens moren a les fronteres europees quan fugen del seu país. Si sobreviuen, els tractaran com a criminals.

Sofiane Ait Chalalet i Chris Jones

El Wasim és un refugiat de Síria. A finals del juliol, el portaren en barca amb la seva dona, el seu fill petit i un bebè a la remota i boscosa costa de l’illa de Samos. Sense aigua ni menjar suficients, el Wasim nedà per a demanar auxili, però la majoria dels bots que passaven l’ignoraven. Al final, l’ajudaren i el dugueren a la policia; l’arrestaren immediatament i el detingueren sis setmanes. Durant aquest període i, malgrat les súpliques que des del primer moment féu perquè s’encarreguessin de la seva dona i els seus fills, no tingué cap notícia d’ells. Sis setmanes més tard descobrí que havien mort.

Coneguérem el Wasim Abo Nahi a principis de setembre, quan acabava de tornar a l’illa Samos, situada a l’Egeu oriental des d’Atenes, on l’havien detingut per processar-lo com a refugiat indocumentat. L’acompanyaven el seu nebot, l’Abdalah, i el seu amic d’Atenes, el Mohammed. Tots ells són refugiats palestins.

El Wasim havia tornat a Samos per a cercar la seva dona, la Lamees, la seva filla de nou mesos, la Layan, i el seu fill de quatre anys, l’Uday, a qui havia deixat a l’illa quan el detingueren sis setmanes abans. L’ansietat l’aclaparava arran que cap dels seus familiars o amics havia tingut notícies de la Lamees durant aquelles setmanes; tenia por que fossin morts, però com que no n’hi havia cap rastre, confià que encara fossin vius i estiguessin resguardats en algun racó de l’illa.

Tot i això, el Wasim temia que la seva família hagués mort a l’incendi forestal que devorà l’altre costat de la muntanya poc després de llançar-se desesperadament a la recerca d’ajuda en haver-hi arribat des de Turquia. De fet, vàrem retornar a aquesta zona devorada per les flames el diumenge 11 de setembre. Inclús quan tot estava cremat, no era gens fàcil caminar per aquell terreny sense camí ni carreteres on ens havíem d’obrir pas a través dels arbustos socarrimats per avançar. Amb el Wasim com a guia, ensopegàrem amb el lloc on desembarcaren: hi havia restes de roba de bebè i bolquers. Com a dada importat, l’incendi no arribà fins allà i això mantenia les nostres esperances, tot i que el fet de no haver vist la seva família o de no haver-la pogut contactar creava un cert ambient de desesperació.

El Wasim estava desesperat per localitzar-los per això, tots els dies pentinava aquell costat de la muntanya amb els seus amics i, de vegades, amb policies i voluntaris d’una associació de drets humans d’Atenes. El divendres a la tarda, el Mohammed, l’Abdalah i el Sofiane trobaren restes socarrimades i braçalets d’or que havien portat la dona i els fills. Tot i que ara esperem els resultats de les proves d’ADN de les restes, estem gairebé segurs que es tracta de la família del Wasim.

Malauradament, la tràgica història del Wasim és una de tantes altres. Hi ha força indicis que molts homes, dones i nens moren a les fronteres europees quan fugen del seu país com a refugiats. Si sobreviuen, traspassen la frontera i, com fan totes les setmanes, arriben a les illes properes a Turquia —com Samos—, els consideren criminals i sofreixen tot tipus de maltractaments inhumans. En aquest sentit, la causa directa de la mort de la família del Wasim podria haver estat l’incendi en realitat però, fou un conjunt de principis i polítiques que acabaren amb la vida dels seus familiars. Si volem evitar aquestes tragèdies, que les podem evitar i s’haurien d’evitar, s’han de canviar aquests sistemes i processos més estesos.

En fugir del conflicte de Síria i del camp de refugiats palestins a Latakia, les seves opcions es veien molt limitades: el passaport del Wasim, que l’identifica com a refugiat palestí que viu a Síria, no serveix per a viatjar, ja que cap dels estats àrabs veïns el reconeix com un document vàlid i li denegarien l’entrada al país. El mateix passa a gairebé la resta del món; per això, va descartar viatjar a Damasc i agafar un vol que es podria haver permès. Així, trià el camí que milers de refugiats sense papers prenen, viatjà per Turquia i pagà 7.000 euros per travessar el curt tram de l’Egeu a Samos. El llegat de la Nabka, en què molts palestins, entre ells els pares i avis del Wasim, hagueren de fugir de ciutats com Haifa el 1948, és profund i continua condemnant a milers de persones a viure miserablement als camps de refugiats, on els seus drets són restringits i estan profundament compromesos. Aquesta situació ha de canviar.

La major part de l’experiència del Wasim a Samos i a Atenes s’emmarcava en la degradació dels refugiats i immigrants indocumentats a Grècia i a la majoria d’Europa. Tot d’una, quan ell i la seva família pujaren a aquella petita barca que anava de Turquia a Samos, l’hostilitat es notà quan evadiren les patrulles de policia fronterera (Frontex) i la guàrdia costera grega. A més, Samos no és només un altra illa grega per a les vacances, sinó que és frontera entre Europa i Àsia. Les seves aigües estan plenes de turistes que es banyen i de les patrulles paramilitars més sinistres que recorren diàriament la costa, com si fossin en guerra. D’aquesta manera, poden repel•lir els refugiats, considerats com a l’enemic. Aquestes idees s’han de canviar: són aberrants.

Així com descobrí el Wasim, les conseqüències són mortíferes. En el seu cas, això significà que l’empresonessin immediatament i el deixessin emmanillat a una cel•la d’on escapà per demanar ajuda. Les autoritats havien ignorat les seves súpliques durant dies fins que la policia féu un petit esforç per cercar la dona i els fills. Amb una palesa crueltat, els serveis d’emergència no l’assistiren quan els trucà amb el telèfon mòbil i els informà que la seva família estava atrapada i en una situació desesperada en haver-se quedat sense aigua. Cal dir que una patrulla els localitzà el primer vespre a l’illa, però mai no va retornar. Si hagués estat una família de turistes europeus en aquestes circumstàncies, la resposta hauria estat ben diferent. Això no es pot tolerar.

La policia i altres agències estatals han de respondre a moltes qüestions, tot i que no serà pas suficient. Des dels nivells més alts, tant a Grècia com a la resta d’Europa, s’han creat unes polítiques i unes ideologies que presenten una visió maliciosa dels refugiats indocumentats com a perill i com a amenaça. No hi ha cap factor humà. La resposta de l’estat resideix en arrestar-los, empresonar-los i desfer-se d’ells. A més a més, les instal•lacions facilitades també ho il•lustren a la perfecció, són llocs que sovint les ONG i les associacions intergovernamentals de refugiats les critiquen ja que no són adequades per a viure-hi. Fins i tot, si alguns dels que treballen en aquestes instal•lacions es commouen vers el sofriment que troben, el sistema continua actuant sense pietat. Això ha de canviar.

La manera en què aquestes idees i pràctiques s’han estès és allò que ha causat el sentiment de vergonya de molts habitants de Samos, com per exemple el cas del Wasim. Quan deixà la seva família per demanar auxili, es tirà a l’aigua i nedà per la costa fins que veié una sortida a una caseta. A la mar, cridava demanant ajuda a les embarcacions pesqueres que passaven i alguns li respongueren quan s’apropaven però, i veien que es tractava d’un refugiat, giraven cua. Com un jove amic ens demanà: «Què ens ha passat per què actuem així?». Malauradament, la resposta és que l’estat grec ha atemorit a la majoria de la població per evitar que ajudin als refugiats. Així mateix, és molt probable que els pescadors que no rescataren el Wasim tinguessin por que els confisquessin les barques si l’haguessin ajudat. Per exemple, el govern confiscà i vengué el cotxe d’un dels nostres amics quan descobriren que duia refugiats indocumentats. Una altra amiga, una dona gran que regenta un hostal, es quedà petrificada quan quatre refugiats iranians demanaven una habitació per a resguardar-se abans de prendre el ferri a Atenes. En aquell instant, tenia por que les autoritats li tanquessin l’hostal si descobrien que els havia ajudat, tot i que ho féu igualment.

L’estiu passat, dos refugiats pakistanesos, amb papers, foren processats a Samos per «hospitalitat il•legal» en oferir unes habitacions a dos refugiats indocumentats. Atemorir la gent fins al punt que perdin la seva humanitat és un acte terrible, però tot això ocorre aquí i no s’hauria ni es pot tolerar.

Mentrestant, el Wasim, qui assegura que només volia portar la seva família a un lloc segur, li embarga l’agonia ja que els condemnà a mort. Pel seu benestar i el de milers de refugiats, els quals no canviaran la seva condició de pobres sense papers, hem de trobar la manera de canviar aquestes polítiques, pràctiques i ideologies que maten i fereixen i ens deshumanitza a tots.

Sofiane Ait Chalalet es algerià i arribà a Samos com a refugiat set anys enrere. Chris Jones es britànic i viu a Samos des de fa sis anys, després d’haver treballat com a professor de ciències socials d’educació superior durant trenta anys. Aquí informen de l’impacte de la creixent crisi humanitària a la vida quotidiana de Samos i el cruel destí que els depara als refugiats atrapats a Grècia.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s